Ves quin acudit!

 

Ves quin acudit el de portar un nadó al lloc de treball de la mare! Què hi ha d’estrany en aquest gest? L’esguard solidari de la societat en la qual vivim i de la qual tothom ens queixem, posa l’èmfasi en la pobra mare que no té cap més remei que veure’s en l’obligació de dur el nadó allà on no hi hauria de ser. Quina bestiesa! Pobra noia! Com s’ha de veure! Han estat les expressions més llegides a la xarxa.

Un pas més enllà, sorgeixen reflexions més profundes: què ha volgut demostrar amb això? És un clam als ajuts socials! Els hi hauria de caure la cara de vergonya a aquest polítics! Com es pot consentir això?

Al mateix temps, no ens n’hem estat de llegir frases inspirades en la vulgaritat, l’alteració de la realitat i subjectivisme imprès en el sexisme com: Si es quedés a casa seva, això no li passaria! Li haurien d’haver prohibit l’entrada al Congrés! Les dones no estan preparades per fer feines d’homes!, etc.

També de tant en tant, molt de tant en tant, han sorgit veus que vindicaven el paper del pare enfront la criança de les criatures. I encara més de tant en tant, algunes veus s’han alçat demanant una veritable conciliació de la vida laboral i familiar.

 

Com és habitual en els ésser amb capacitat de raonament, jo n’he fet els meus. Un còctel parit, valgui l’ocasió, del recull d’uns i altres. Per naturalesa, m’agrada dir la meva, ja m’ho deia la meva mare: sempre has de dir la darrera! Actitud que sovint m’ha portat problemes. Avui és un d’aquells dies que vull dir la meva, sigui o no la darrera.

He de reconèixer que com a perfomance l’acudit de la diputada Bescansa ha tingut el seu èxit. Tothom en parla, és evident. Però, en tot cas, no deixa de ser això, una teatralització, la posada en escena de la maternitat d’una noieta de bona família que juga a ser proletària. Per no estendre’m en relats biogràfics, i aprofitant els hipertextos i les noves tecnologies, us deixo un article que relata els orígens, gens oblidats i de ple usdefruit, de la ja famosa diputada Bescansa.

De ser certa la necessitat d’aquesta mare, no estaria cobrant un sou que quasi arriba als 2000 euros, diners que moltes famílies no ensumen ni de lluny. De ser certa, segurament hauria optat per lluitar per una llei de conciliació efectiva, per uns horaris més humanitzats, per unes jornades laborals compatibles amb la criança de la mainada, per unes escoles bressol de qualitat i accessibles a totes les butxaques. No m’imagino un/a policia o un metge o metgessa, en torn de nit, portant la criatura a la feina. Perquè senyora Bescansa, els pares i les mares que treballen de nit ho tenen molt magre si no tenen el suport familiar per acollir nadons, o no tan nadons, en horaris laborals nocturns. En canvi, vostè que disposa d’una escola bressol de preu reduït, fa passa bou per bèstia grossa.

Però és clar, per poder fer accions efectives per solucionar aquestes mancances, primer s’han d’haver viscut. Frivolitzar i jugar a ser pobres, és molt fàcil i poc creïble tan poc com parlar de la fam des de l’opulència. Ves quin acudit!

Anuncis

La (in)cultura del “PornoDisney”

Imatge

Foto: Marta Pérez (EFE)

És cert que ja fa temps que vaig deixar enrere l’adolescència, i que és fàcil relacionar aquesta dada tan objectiva amb la subjectivitat de titllar-me de conservadora. Potser sí o potser no, com deia la iaia quan m’explicava el conte de La rateta que escombrava l’escaleta.

El cas és que, avui de cop, m’he sentit fora de lloc. No, no, no! què dic? No m’he sentit fora de lloc, m’he quedat estorada i incrèdula davant els titulars i alguns dels continguts, que no he pogut resistir de llegir, sobre l‘actuació d’aquella marreca antigament anomenada Hannah Montana. El motiu no el tinc encara clar, no sé si perquè realment sóc tendent al puritanisme, o perquè no m’he assabentat que algú ja ha trobat l’esglaó perdut, en el sentit més metafísic de la recerca.

Els éssers humans som animals socials, ens comuniquem, vivim en comunitat, interaccionem, adquirim de l’entorn i imitem, sobretot imitem, és part del nostre sistema d’aprenentatge. Molts dels comportaments i actituds, bons i dolents que mostrem quan som adults, els hem interioritzat durant la infantesa i l’adolescència i els hem aprehès dels nostres majors i del nostre entorn, els hem absorbit com esponges.

Diuen els entesos que l’adolescència és l’etapa de pas entre la infantesa i la maduresa, i que biològicament té lloc entre els 12 i els 18 anys, clar que això és el que ells diuen. Sense fugir d’estudi, el que vull explicar és que es tracta d’una etapa molt complexa i delicada, atès que comporta canvis físics, emocionals i intel·lectuals. És quan som més vulnerables, quan les hormones ataquen, quan es forma la personalitat, el criteri, quan ens assalta el sentit de pertinença i quan el mirall ens diu que, o be som el millor del millor, o els monstres més abominables del món mundial.

Cerquem models a imitar; qui de nosaltres no ha pensat: quan sigui gran vull ser com…(aquí que cadascú digui la seva).

Fa anys, uns quants, quan jo era adolescent, els models que teníem a l’abast eren inferiors en nombre i diversitat que en l’actualitat. Avui dia les TIC generen sobresaturació d’informació, d’imatges i, com no, de models a seguir.

Quan algú es fa gran, com jo, tendeix a pensar que quan era jove tot era millor que ara, i és que els canvis espanten. Però, res més lluny de la realitat, em nego a pensar així! Però, malgrat em pesi, aquesta revel·lia la qüestiono quan veig titulars i imatges com les d’ahir i avui als mitjans. Joves que, sense pudor, fan bandera davant les càmeres d’haver deixat penjats els exàmens d’accés a la universitat per tenir un lloc privilegiat per veure la versió porno de la Hannah Montana. Sí, porno, i no perquè ho digui jo, sinó perquè aquest és el seu estendard. El model és el d’un personatge de Disney que en créixer destil·la exhibicionisme cap als adolescents que cerquen identificar-se amb algú.

Sé prou bé que estudiar és feixuc, que els valors d’avui dia han canviat, que la llibertat sexual no és insana, que fumar-se un(s) porro(s) no és delicte, però, fer d’això un estil de vida? On ha quedat la ingenuïtat de l’adolescència? On han quedat valors com la intimitat i el respecte a un mateix? ¿Com poden mares i pares deixar que els seus fills i filles abandonin la selectivitat o perdin exàmens de final de curs, per anar a veure algú que els ensenya a passar del peluix al sexe exhibicionista, i que d’això se’n pot fer un mitjà de vida? És clar, així no m’estranya que la marreca Cyrus confongui Euskadi amb Catalunya i que faci volar una Ikurriña per mostrar que està al lloro de l’independentisme. Què sabrà de nacionalismes? Per a ella, aquella bandera no era més que marxandatge. Per a mi les banderes són un símbol cultural, històric i social, filles d’una identitat que atresora cultura, però és clar, aquesta marreca de cultura no n’ha sentit a parlar mai.

Quina por que fa tot plegat…o és que em faig gran?

Irene Alcaide i Servià

El control dels silencis

Imatge

Font: Wikipedia

 

 

 

Parlar d’un conflicte bèl·lic obliga a recordar com de cruel pot ser l’ésser humà, no tan sols amb el proïsme, sinó també amb sí mateix. La guerra d’Indoxina no és gaire diferent, les crueltats es xifren per milions, però quelcom va passar perquè destaqués per damunt de conflictes anteriors. En el marc de les batusses entre colonitzadors i colonitzats, la participació dels EUA va incorporar quelcom més que armes, estratègies i soldats, va aportar també la força d’un poder que mai abans havia estat utilitzat amb tanta habilitat i subtilesa: el dels mitjans de comunicació.

Així, de les atrocitats comeses a Indoxina, la més malintencionada dolosa i dolorosa va ser el silenci dels mitjans de comunicació. Un silenci tan sols trencat per alçar la veu davant els grans pecats del dimoni vermell i també per entonar algun cant de música, tan estrident, que impedia escoltar la lletra de la cançó. Paradoxalment, van ser els mitjans de comunicació els que van convertir aquella contesa en la primera que es va poder seguir quasi en directe, sense que fos necessari sortir de casa, fet que va suposar una fita història, un abans i després en el món de la comunicació. Bo i això, cal destriar el gra de la palla i desemmascarar l’arma de doble tall que va suposar la retransmissió “en directe” del conflicte.

El que cal preguntar-se és què es guanyava i què es perdia amb la transmissió immediata de la informació? La resposta, com en la majoria de conflictes bèl·lics, la té el temps, la posterioritat.

Ha estat el judici implacable de l’esdevenir el que ha posat les coses al seu lloc. Ara sabem que darrere el dolor patriòtic de cada notícia, s’amagava el silenci cruel d’una de pitjor, silenciada per la por de sí mateix. La por de ser descoberts i recordats per les atrocitats comeses cap a un poble, Laos, considerat neutral en el conflicte i que va acabar per passar a la història, arrossegat pel penós mèrit de ser la població civil més massacrada.

En anteriors entrades he parlat de les minories poderoses que mouen els fils de la comunicació, en aquest cas el dit acusador apunta directament al govern americà com a causant de l’emmudiment. I és que fan més por les crítiques que les guerres. Malbaratar i jugar amb vides alienes és l’escut de protecció per al manteniment del poder, això sí, sense perdre de vista l’esperit democràtic que aporta la funció comunicativa.

No es pot negar a Chomsky l’habilitat per a destapar la caixa de trons, per posar sobre paper allò que ja se sabia i que d’altres també havien apuntat. Fer caure el vel que ennuvola el camp de visió de la massa no és fàcil, fàcil és convèncer amb imatges segmentades, històries esbiaixades, veritats a mitges i realitats silenciades.

Pot semblar que estem parlant del passat, i en efecte ho fem, però, com de llunyà és aquest passat? Segurament ara no es vegi amb claredat, les cataractes de l’actualitat ens ho impedeixen. Però, quan conflictes com el de Síria acabin, tindrem la vista més clara per poder afegir més arguments a la ja farcida maleta del poder mediàtic. És qüestió de temps.

En un ordre inferior de coses, no vull acabar aquest escrit sense convidar a reflexionar sobre una fotesa que sembla s’està imposant a casa nostra en la convocatòria de rodes de premsa, em refereixo al vet a les preguntes. Sobre aquest particular, i malgrat la prohibició, inperpel·lo amb una pregunta carregada d’ingenuïtat malintencionada: una roda de premsa té sentit sense dret a preguntes? Jo tinc la meva resposta, però la silencio, no fos cas…

Amb tot això arribo a la conclusió que cal, doncs, llegir entre ratlles, mirar darrere la pantalla, escoltar la lletra de les cançons i emular als filòsofs de la sospita. Per acabar, deixo una nova entrevista amb Noam Chomsky, on opina sobre l’acció del poder polític i mediàtic en diferents conflictes socials i bèl·lics. Demolidor, com sempre.

  • Chomsky, N; Herman, E. Los guardianes de la libertad. Propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas. Barcelona: Crítica (2009)

La veu de l’amo

 

Los guardianes de la libertad dibuixa, un rere l’altre, els exemples que porten a concloure els seus autors (Herman i Chomsky) que la tan proclamada llibertat d’expressió dels mitjans de comunicació és en realitat el dictamen de la veu de l’amo. Una veu plena de simbolismes, molts dels quals no es descobreixen fins que no s’analitza la línia editorial.

Mentre llegia el text, em va venir al cap l’obra de Delacroix “La llibertat guia el poble”. Segur que no té res a veure amb els exemples que els autors aporten, però, la ment humana és així. En el quadre, on res és el que sembla, Delacroix transmet per mitjà dels jocs de llum, color, ombres i disposició de les figures, la seva particular visió de la revolució.

Font: educacion.ufm.edu

Font: educacion.ufm.edu

El mateix passa amb el mitjans de comunicació, que emparats en el nom de la llibertat d’informació, són en realitat un instrument al servei d’interessos, bé siguin polítics o econòmics, però interessos al cap darrer.

Chomsky i Herman, amb el seu model de propaganda, posen llum als diferents sistemes de control informatiu que, al llarg de la història dels segles XX i XXI, han ofert una imatge de l’esdevenir històric i bèl·lic del nostre planeta, propera als interessos de la mà que guiava els fils de la informació. Una mà unida a un grup minoritari dirigent, que al mateix temps movia també els fils de l’ordre econòmic, polític i social.

Però molts es poden preguntar com es produeix aquesta manipulació quan avui dia pràcticament vivim les notícies en directe, en el mateix moment en què es produeixen. El secret està en centrifugar la informació, en treure allò que és sobrer per als interessos de cada amo i quedar-se amb la informació que més pugui beneficiar. La màquina que farà aquest centrifugat pot funcionar amb un comandament a distància o simplement prement el botó que toqui. Així doncs es pot programar perquè triï el tema estrella, perquè tan sols filtri informacions, perquè hi posi un to adequat, perquè generi debat o perquè mostri aquella imatge més segmentada i colpidora possible.

A tot aquest tinglado de quadres i màquines centrifugadores, caldrà afegir l’estridència dels crits d’alerta dels mitjans que, al servei de la tan vilipendiada llibertat, proclamen que arribi la de debò, aquella que ells defensen. Els autors posen l’exemple en el cas Watergate, denunciat com a escàndol polític de primera magnitud, quan en realitat era una situació repetida en altres partits polítics, però que mai havia estat denunciada públicament.

Aquesta manca d’interès per a uns i zel investigador per a d‘altres, denota el servilisme d’aquells que haurien de vetllar per a informar amb imparcialitat. En comptes d’això, s’han convertit en un sedàs amb forats de diferents mesures pels quals tan sols travessen aquells fets que estiguin beneïts amb l’etiqueta de noticiable.

Per tant, en quin lloc queda la llibertat d’expressió? Hi ha gaire diferència entre aquest periodisme anomenat democràtic i el que es dóna en entorns totalitaristes? Sí, segurament sí, ja que els primers ens fan passar bou per bèstia grossa, i els segons no se n’amaguen. No en va els mitjans estan considerats un dels principals poders en l’ordre polític, econòmic i social.

D’ençà que es va escriure i publicar el llibre, han passat catorze anys. Un temps que sumat a la velocitat amb què la tecnologia i els esdeveniments avancen, ens porten a escenaris diferents dels dibuixats pels autors.

Avui dia, Internet domina el panorama informatiu amb tot el que significa de bo i dolent. Un dels avals d’Internet era la suposada capacitat de llibertat d’expressió que oferia el fet de poder escriure al món, sense fer-ho des d’un mitjà de comunicació, per tant, sense filtres ni sedassos. Però, la xarxa ha fet ja un bon tros de camí i l’halo de la suposada neutralitat que la coronava comença a desintegrar-se. Cada vegada més sembla que la independència mediàtica és menys i la vertadera llibertat d’expressió es torna a lesionar.

manipulacion00

Obrir l’ordinador i tenir davant els ulls un allau d’imatges de fets que estan passant “en aquests moments” és tot una. La saviesa popular m’ha ensenyat des de petita que una imatge val més que mil paraules, però ara que sóc gran, m’ho qüestiono. Perquè l’experiència em diu que no és una imatge qualsevulla, és la imatge que algú ha triat perquè jo la vegi i opini envers allò que altres ulls han copsat.

Els anys m’han tornat escèptica, i acabo per pensar que si no són els meus ulls els que veuen, si no és la meva oïda la que escolta i el meu cervell el que coordina ambdós sentits, el sentit més oblidat – el sentit comú – pot arribar a ser un servidor d’aquells que mouen els fils de la informació, això sí, en nom de la democràcia.

Per acabar vull deixar una entrevista amb Chomsky em la qual parla del món actual i Internet.

  • Chomsky, N; Herman, E. Los guardianes de la libertad. Propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas. Barcelona: Crítica (2009)

No és or tot allò que lluu

Imatge

Font: Blog Cazadebunkers.com: “los auténticos dueños de los medios de comunicación en España”.

Al llarg d’aquests mesos hem vist com un i altre teòric han desgranat les funcions dels mitjans de comunicació. Lasswell per exemple ens ha parlat del control que exerceixen sobre l’entorn social, que faciliten la interacció entre els components de la societat o que són transmissors del llegat social. Paral·lelament, Lazarsfeld i Merton ens parlaven de funcions com la que atorga status, la que reforça les normes socials, la informadora, la interpretadora, la transmissió cultural, proporcionar entreteniment, reforçar actituds personals, o la disfunció narcotitzant.

Ara, el text de Chomsky Un modelo de propaganda ratifica allò que molts altres han dit, per separat o junts. D’una manera breu, l’autor defineix les funcions dels mitjans de comunicació com la transmissió de missatges i símbols, amb la finalitat de divertir, entretenir i informar. Però no passa per alt que, al mateix temps, els mitjans inculquen valors, creences i codis de comportament perquè l’individu més corrent es pugui integrar en les estructures institucionals de la societat a la qual pertany. Però quina és aquesta societat? La resposta és un món en el qual la riquesa està mal distribuïda i concentrada en mans de molt pocs, que lluiten aferrissadament per no perdre ni un mil·límetre en l’escalafó del poder, en una lluita que s’ha anomenat “conflicte d’interessos de classe”.

Aquestes poderoses i escasses mans, són les mateixes que fan anar les cordes de la burocràcia estatal, unes cordes que estan teixides amb els fils dels mitjans de comunicació.

Des de fora, el que s’aprecia és que els mitjans de comunicació privats tenen llibertat d’expressió, però caldrà saber si es tracta d’una llibertat encoberta sota el maquillatge de la llibertat real, i quines són les finalitats de les crítiques fetes sota la màscara de la independència informativa. Tampoc és transparent la desigualtat de recursos que disposen i quines són les conseqüències d’aquest desequilibri de recursos, tant d’accés a l’organització privada, com en el funcionament. Aquí hi juga un important paper la propaganda sistemàtica, la qual per tenir camp de sortida ha de superar cinc obstacles.

El primer d’aquests obstacles, que Chomsky anomena filtres, és la concentració de la propietat dels mitjans en mans d’una minoria. La major part dels mitjans de comunicació estan en mans d’empreses poderoses, bé sigui de forma oberta, o encoberta. Això vol dir que si bé en alguns casos com el del Grupo Planeta, l’ostentació de poder és evident, hi ha d’altres casos – com en el món del la banca – en els quals no ho és tant. Però, si un mitjà de comunicació depèn d’una subvenció o d’un préstec, anirà en contra de la mà que li dóna de menjar?

El segon dels filtres és la pròpia publicitat, font d’ingressos de la major part dels mitjans. En aquest cas la situació acaba per ser la mateixa que en el cas anterior i el mànec de la paella és en mans dels publicistes.

La submissió al subministrament de notícies és el tercer filtre considerat per Chomsky. Just analitzant aquest tercer, em ve al cap la premissa “La informació és poder”. Tenir la titularitat de la informació transforma en poderós qui la ostenta bé siguin grups empresarials, agències de notícies o similars. La informació subministrada, com si provingués d’un dispensador, està sempre al servei de la font que la fa brollar, que no ha de coincidir amb la font original. Això converteix en poderós qui la dispensa.

La relación entre poder y suministro de noticias se extiende más allá del suministro empresarial y oficial de las noticias diarias, hasta configurar el suministro de los “expertos”. El predominio de las Fuentes oficiales se ve debilitado por la existencia de Fuentes no oficiales muy respetables que proporcionan puntos de vista diferentes con gran autoridad. (Chomsky p, 58)

El quart filtre el formen els grups d’influència, que actuaran tan bon punt hi hagi qualsevol atac a la fidelitat de la font. Un exemple clar el trobem en la publicitat a la televisió que serveix d’eina de control, tant per a als mitjans com per als consumidors.

Imatge

Font: Blog Cazadebunkers.com: “los auténticos dueños de los medios de comunicación en España”.

El darrer filtre és possiblement el menys vigent, tot i que no és s’ha de menysprear la seva actual utilitat. Aquí Chomsky es refereix a conceptes com l’anticomunisme i l’enaltiment de la pàtria. Tot allò que flairi a comunisme és sinònim de traïció a la pàtria.

A modus d’observació, val a dir aquest plantejament està concebut per a la societat nord-americana, malgrat que en alguns aspectes, continguts especialment en els quatre primers filtres, és adaptable a la nostra societat.

  • Chomsky, N; Herman, E. Los guardianes de la libertad. Propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas. Barcelona: Crítica (2009)

 

Ser, o no ser, heus aquí les quatre qüestions

posmodernismo

En anteriors posts, he comentat la visió garbuixada que ofereix l’anar i venir, el solapament i la polarització de multiplicitat de pensaments, teories, estils, modes, tendències polítiques, afinitats i divergències d’un segle, el passat, que ens va fer un petit tastet d’allò que havia d’esdevenir.

L’assaig de Fredric Jameson, Teorías de lo posmoderno, posa en vasos comunicats part d’aquest garbuix que s’entrellaça com fils de boixets, i construeix nusos de pensaments. Com en la punta al coixí, un fil ha de tibar per deixat que la vaga d’un altre pugui donar la forma necessària d’un guipur que no sabem quan finalitzarà, però que, quan estigui acabat, aconseguirà oferir una forma que ara som incapaços de veure, tot i que la intuïm.

Jameson, ja en el seu assaig La lògica cultural del capitalismo tardío, atorga aquest peculiar significat a allò que ell entén per postmodernisme. Es tracta d’una forma d’experimentar el significat de la cultura, sota un prisma de base marxista, però sense oblidar el costat estètic de la teoria. Seguint, doncs, la inèrcia postmoderna, els debats estètics sobre el postmodernisme com a estil es fan sota l’ombra de la política. Aquesta ombra serà la que projectaran les quatre diferents postures que ha generat l’acceptació o el rebuig de la consideració del postmodernisme, com a una categoria més dintre del garbuix d’estils.

Les reaccions a favor o en contra del que és postmodern són les causants de la classificació que, fidel al galimaties heretat del segle XX, Jameson ha entrellaçat amb tanta clarividència com embolic és.

La primera de les quatre categories es correspon amb la visió de la postmodernitat, feta des de la concepció antimodernista, que advoca per una nova forma de pensar y veure el món. En aquesta tesi juguen un paper clau les noves tecnologies de la informació, ja que serveixen de suport per assenyalar l’afinitat entre les evocacions i productes culturals postmoderns i el postindustrialisme.

Al costat oposat, es troba la postura dels partidaris del modernisme i detractors del postmodernisme. La seva carta de presentació serà la desacreditació del que es consideri postmodern, a partir de l’enaltiment de l’impuls del que es considera integrador d’una modernitat encara viva. Semblant a qualsevol evocació d’un temps passat sempre millor, el posicionament polític i social es manifesta revocador de la classe mitjana. Aquesta postura antiburgesa es veu pal·liada en part per Habermas, que apunta a la funció política reaccionària del postmodernisme com un intent de desacreditar l’impuls modernista al qual vincula amb la Il·lustració burgesa i la utopia d’un esperit universalitzador.

[…] la visión de la historia que tiene Habermas, que procura mantenir la promesa del “liberalismo” y el contenido esencialmente utópico de la primera ideologia burguesa universalizadora (igualdad, derechos civiles, humanitarismo, libertad de expresión y medios de comunicación abiertos) a pesar del fracaso en la realización de esos ideales en el desarrollo del propio capitalismo” (Jameson, 1991, 44).

El filòsof francès Jean-François Lyotard, serà qui donarà el color a les postures més positives, en mostrar-se partidari del modernisme i del postmodernisme. Lyotard creu que el segon és una part indestriable de l’alt modernisme, per la qual cosa no es pot parlar de trencament entre ambdues formes.

Aquesta combinació dóna solidesa i confirma al segon, davant altres postures menys partidàries:

[…] la visión de un modernismo regenerado es inseparable de cierta fe profética en las posibilidades y la promesa de la misma nueva sociedad en pleno surgimiento” (Jameson, 1991, 46)

D’altra banda, Tafuri s’identifica amb les visions més radicalment negatives, atesa la seva inclinació per repudiar la ideologia del postmodernisme i el modernisme com a reproducció de les formes de vida social capitalistes. L’arquitecte i historiador italià és partidari de la instrumentalització de la raó en mans de la Il·lustració. Tafuri postula que és impossible transformar de forma radical la cultura si abans no ha tingut lloc la transformació radicals de les relacions socials.

Jameson sustenta aquest anàlisi com un debat a cavall entre allò considerat estètic i el prisma polític i considera que les quatre postures, davant el postmodernisme, són formes simbòliques de moralització política.

  • Jameson,F. El giro cultural. Escritos seleccionados sobre el posmodernismo 1983-1988. Buenos Aires: Manantial (2002)

Si jo sóc jo i tu ets tu, qui és el més simulat dels dos?

Imatge

En els darrers deu anys, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) han capgirat el món; no en va es parla de les TIC com les protagonistes de la Tercera Revolució Industrial. El seu paper és cabdal en aspectes com les relacions socials, l’economia, la política, la salut, l’ensenyament, etc.

Però d’ençà que van fer aparició entre nosaltres, entre la ciutadania normal i corrent, les formes de relació ja no són com eren, ni de bon tros. Malgrat que estiguem a mig metre l’un de l’altre, ara en comptes de parlar-nos ens escrivim, i no ho fem en l’habitual llenguatge semiòtic i ancestral de l’alfabet, sinó que la imatge ha guanyat terreny a la lletra escrita. De les iconografies, hem passat als emoticons, altrament dits icones. Amb elles expressem estats d’ànim, sentiments, donem el nostre parer, agraïm, estimem, donem el vist i plau i som d’allò més expressius, som meravellosos, enrotllats, divertits, romàntics, comprensius, de tot i com més millor!

Imatge

Una cosa semblant passa amb les xarxes socials. Qui no té un perfil de Facebook? Mare de Déu, on vas a parar si no en tens? No ets pas normal! segur que ets una mica asocial… I qui diu Facebook, diu qualsevol altra xarxa social, que d’haver-ne, n’hi ha un grapat. Però què són en realitat les xarxes socials? A ulls d’un apocalíptic com Baudrillard una hiperrealitat en la qual tens un munt d’amics que gairebé no coneixes. Unes amistats que quan les trobes pel carrer amb prou feines saludes, a qui felicites per l’aniversari com si tinguessis la data ben present, a qui de tant en tant tafaneges les fotos per saber què fa i què no fa, a qui sovinteja, i com deia en Perales “¿a que dedica el tiempo libre?”.

Aquest controvertit sociòleg francès, recordat per la seva peculiar visió de fets històrics com la Guerra del Golf, ens planteja el concepte de simulacre estretament relacionat amb la societat contemporània. La simulació, simular, no s’ha de confondre amb dissimular, ni tampoc amb fingir.

Simular es fingir tenir lo que no se tiene. Lo uno remite a una presencia, lo otro a una ausencia. Però la cuestión es más complicada, puesto que simular no es fingir: “Aquel que finge una enfermedad puede sencillamente meterse en la cama y hacer creer que està enfermo. Aquel que simula una enfermedad aparenta tenir algunos síntomas de ella”. Así, pues, fingir, o disimular, dejan intacto el principio de realidad: hay una diferencia clara, solo que enmascarada. (Baudrillard, 1978)

Així, en la societat en la què ens ha tocat viure, ja no ens relacionem amb la realitat, sinó que vivim un món de ficcions. Sense deixar la lògica de Baudrillard, els mitjans de comunicació juguen un paper cabdal en aquesta hiperrealitat. Allò que ens expliquen, conforma la nostra realitat, que és radicalment diferent a la que es produeix en el lloc d’origen, en anacronia amb el nostre entorn, en un punt allunyat del planeta, que no coneixem, i del que creiem saber-ho tot en base a la nostra construcció.

Baudrillard no va viure prou per poder-nos dir què pensaria de la missatgeria instantània. Aquesta nova manera de comunicació per mitjà de la qual fem i desfem les nostres vides, un lloc on hem trobat un punt de reunió amb els amics, sense necessitat de què vinguin a casa i els hi haguem de posar un cafè o una cervesa. Uns amics que no sé si ho són de debò, però que formen part de la meva hiperrealitat.

No sé si hauré entès res del text de Baudrillard, tan sols sé que quan em miro al mirall ja dubto de si sóc jo o la imatge que veig és un simulacre de mi mateixa. En tot cas, sigui qui sigui, espero no tenir un iconoclasta al darrere!

  •  Baudrillard, J. Cultura y simulacro. Barcelona: Kairós (1978)