Ves quin acudit el de portar un nadó al lloc de treball de la mare! Què hi ha d’estrany en aquest gest? L’esguard solidari de la societat en la qual vivim i de la qual tothom ens queixem, posa l’èmfasi en la pobra mare que no té cap més remei que veure’s en l’obligació de dur el nadó allà on no hi hauria de ser. Quina bestiesa! Pobra noia! Com s’ha de veure! Han estat les expressions més llegides a la xarxa.
Un pas més enllà, sorgeixen reflexions més profundes: què ha volgut demostrar amb això? És un clam als ajuts socials! Els hi hauria de caure la cara de vergonya a aquest polítics! Com es pot consentir això?
Al mateix temps, no ens n’hem estat de llegir frases inspirades en la vulgaritat, l’alteració de la realitat i subjectivisme imprès en el sexisme com: Si es quedés a casa seva, això no li passaria! Li haurien d’haver prohibit l’entrada al Congrés! Les dones no estan preparades per fer feines d’homes!, etc.
També de tant en tant, molt de tant en tant, han sorgit veus que vindicaven el paper del pare enfront la criança de les criatures. I encara més de tant en tant, algunes veus s’han alçat demanant una veritable conciliació de la vida laboral i familiar.
Com és habitual en els ésser amb capacitat de raonament, jo n’he fet els meus. Un còctel parit, valgui l’ocasió, del recull d’uns i altres. Per naturalesa, m’agrada dir la meva, ja m’ho deia la meva mare: sempre has de dir la darrera! Actitud que sovint m’ha portat problemes. Avui és un d’aquells dies que vull dir la meva, sigui o no la darrera.
He de reconèixer que com a perfomance l’acudit de la diputada Bescansa ha tingut el seu èxit. Tothom en parla, és evident. Però, en tot cas, no deixa de ser això, una teatralització, la posada en escena de la maternitat d’una noieta de bona família que juga a ser proletària. Per no estendre’m en relats biogràfics, i aprofitant els hipertextos i les noves tecnologies, us deixo un article que relata els orígens, gens oblidats i de ple usdefruit, de la ja famosa diputada Bescansa.
De ser certa la necessitat d’aquesta mare, no estaria cobrant un sou que quasi arriba als 2000 euros, diners que moltes famílies no ensumen ni de lluny. De ser certa, segurament hauria optat per lluitar per una llei de conciliació efectiva, per uns horaris més humanitzats, per unes jornades laborals compatibles amb la criança de la mainada, per unes escoles bressol de qualitat i accessibles a totes les butxaques. No m’imagino un/a policia o un metge o metgessa, en torn de nit, portant la criatura a la feina. Perquè senyora Bescansa, els pares i les mares que treballen de nit ho tenen molt magre si no tenen el suport familiar per acollir nadons, o no tan nadons, en horaris laborals nocturns. En canvi, vostè que disposa d’una escola bressol de preu reduït, fa passa bou per bèstia grossa.
Però és clar, per poder fer accions efectives per solucionar aquestes mancances, primer s’han d’haver viscut. Frivolitzar i jugar a ser pobres, és molt fàcil i poc creïble tan poc com parlar de la fam des de l’opulència. Ves quin acudit!
Línia Editorial 